Industrias Santa Coloma va cedir davant Movistar Inter (2-1) i es quedarà sense la seva final somiada al Pavelló Nou. No va patir mal d’altura i encara que no va oferir la seva millor versió, va caure amb honor. Ho va fer sent fidel a una idea de joc sense la rotunditat de les seves últimes actuacions, animat per una graderia entregada i mirant als ulls al club més llorejat del futbol sala nacional. El partit va poder decantar-se per a un costat o per a un altre i els detalls van acabar per decidir qui lluitarà pel títol aquest diumenge davant ElPozo Murcia.
Decepció i tristesa al finalitzar el partit contra Movistar Inter (2-1)
La història de l’esport està plena d’equips que abans de tocar la glòria es van forjar en la derrota. Les experiències se sumen i el que avui pot semblar una gran decepció o bé una oportunitat única fallida, amb el pas del temps, acaben convertint-se en el peatge necessari que s’ha de pagar per assolir l’èxit. Ho va ser Màlaga fa cinc mesos i ho serà també Santa Coloma. Ni jugadors ni tècnics renunciaran a una nova conquesta perquè Industrias no es rendeix.
L’inici del partit va tenir marcat color local amb un Movistar Inter més serè i centrat que va tenir les primeres ocasions i que va provocar diverses intervencions de mèrit de Borja. Amb l’entrada de la segona unitat (Uri Santos, Cardona, Verdejo i Álvarez), Industrias Santa Coloma va recuperar el terreny perdut en els primers minuts. Els de Javi Rodríguez a base d’intensitat i d’un joc més directe van trobar en una acció brillant del capità, l’oportunitat d’avançar-se al marcador. Cardona va caçar un rebuig d’Herrero i va col·locar un 0-1 que va donar pas als millors minuts dels colomencs que aquesta nit van actuar de visitants. Amb vent a favor el partit va adquirir un altre to. Es van igualar les forces primer i després va semblar que Industrias tornava a situar el partit en l’escenari que més li interessava. Malgrat la falta de connexió amb Drahovský, menys participatiu que de costum, la sensació que tot estava sota control va presidir l’enfrontament encara que en un esport com el nostre, mai res és el que sembla. En el tram final un error dels que es paguen car en aquesta mena d’encontres, va permetre a Dani Saldise encarar al meta d’Industrias i cedir a Eric Martel que va establir el 1-1 amb el qual es va arribar al descans.
Després de visitar els vestuaris, la segona part va començar amb un Movistar Inter convençut que la final anava a dependre del seu encert amb el gol i de les seves cames. Dues grans aturades de Borja, tres faltes d’equip dels colomencs i una targeta en tan sols dos minuts i mig no eren un bon presagi. Però va aparèixer Drahovský per a connectar-se al partit i de pas enganxar també als seus. Dues grans oportunitats de l’eslovac, d’aquestes que no sol fallar, van retornar a l’encontre al nostre equip. Desafortunat en la definició el duel se li va fer incòmode als homes de Javi Rodríguez. L’adversari mai va recular i encara que tampoc va governar la semifinal, va deixar clar que no anava a permetre que li deixessin retratat com va passar set dies abans. Industrias va ser un equip més reactiu amb el protagonisme a l’alça de Borja en la defensa de la seva porteria. L’estratègia va acabar decantant la balança per als de Tino Pérez i Lucas Trípodi va situar amb avantatge al seu equip, de volea i a la sortida d’un córner. La rèplica en aquest tram final del partit va arribar amb l’atac de cinc i amb una triple ocasió que bé va merèixer l’empat. Ja no va haver-hi més opcions d’aconseguir aquest gol i la final es va esfumar al mateix temps que la tristesa es va apoderar d’un Pavelló Nou que va saber, no obstant això, acomiadar en gran al seu equip.
