Una emergència sanitària sense precedents està posant a prova la nostra societat. Cada dia a la mateixa hora, 20.00, sortim als balcons i finestres de les nostres cases per a rendir un merescut homenatge als qui estan treballant en primera línia en el món sanitari o en el sector serveis. Herois i heroïnes anònimes que a Industrias Santa Coloma tenen noms i cognoms. Bona part de l’equip femení del nostre club està donant la cara tots els dies des de les seves diferents ocupacions laborals.
Diverses jugadores del femení d’Industrias Santa Coloma treballen en el sector sanitari i de serveis i estan vivint molt de prop aquesta pandèmia.
Maribel Sepúlveda, 30 anys, porta 11 temporades al nostre club treballa en un hospital en atenció telefònica. El seu dia a dia és menys dur que el de molts dels seus companys i companyes (metges/esses i infermers/es) però “és una situació difícil de controlar perquè tots comencem a estar esgotats mentalment” i afegeix que el que pitjor porta “és no poder atendre totes les trucades ja que hi ha moments en què les línies estan col·lapsades i a vegades pateixes impotència quan no pots facilitar tota la informació a pacients o familiars”.
Maribel
El moment de més angoixa el porta amb si mateixa cada vegada que es lleva per a anar a treballar per la por a contreure la malaltia i alhora la impossibilitat de ser i gaudir amb la seva família. Al mal temps bona cara “intento portar-ho de la millor manera possible” i considera des de la seva experiència que aquesta crisi “treu la part bona de les persones. Les diferències queden a un costat i tots i totes intentem ajudar-nos”.
Sandra Alegre té 23 anys, 10 dels quals vestint la samarreta d’Industrias Santa Coloma. És auxiliar administrativa en el servei d’urgències d’un centre que atén persones amb problemes respiratoris derivats de la COVID-19. Se sincera “desgraciadament hi ha gent que encara no entén la gravetat de la situació i continua venint a urgències per problemes que perfectament podrien assumir els seus metges/esses de capçalera.” Per a Sandra aquesta pandèmia ens obliga a una primera reflexió “valorar les coses que abans no semblaven tenir importància. L’estatus, les ideologies i banderes ja no ens fan tan diferents davant un problema d’aquesta envergadura” i reclama “la feina de tots i totes les professionals que estan lluitant contra aquesta pandèmia directament o indirectament, està infravalorada. Que tot això canviï dependrà de tota la societat.”
Sandra
Als seus 20 anys, Luna Martínez que porta una temporada a la nostra entitat, treballa en una residència de la tercera edat, un dels grups de risc més castigats pel coronavirus. Confessa que la principal dificultat a l’hora d’exercir la seva professió “la trobo a l’hora de mantenir les distàncies de seguretat. En el nostre cas és impossible amb persones majors que són dependents, el contacte és inevitable”. Ha viscut amb tristesa l’aïllament de molts residents i amb alegria l’arribada de material de protecció que els ha permès atendre’ls adequadament.
Luna
La primera lliçó d’aquesta crisi “és que podem viure d’una altra manera com a societat. El material no és tan necessari” i no és massa optimista sobre el retorn a la normalitat “lamentablement la gent tendeix a oblidar-se de les coses que durant aquest temps s’estan aconseguint. Si baixem la guàrdia, no mantenim el distanciament social i no seguim amb les mesures d’higiene, tornarem a tenir problemes” i acaba amb un missatge clar i contundent “ens hem de cuidar per a continuar cuidant les nostres famílies, la nostra ciutat i el nostre món”.
